Obra

Selecció del treball realitzat

Intimitat: racons i interseccions

Aquesta intervenció utilitza l’analogia d’un solar en construcció com a plataforma física i virtual del trànsit, intersecció i comunicació  entre l’espai íntim i el territori públic.

INTRODUCCIÓ

L’eix central d’aquest projecte va consistir que l’espectador foscapaç d’identificar-se com a subjecte artístic i ser el  pont  entre els espais íntims i els territoris d’intersecció pública. Canviar l’idea d’espai expositiu per una àrea de  trànsit on l’espectador incorpora una dada personal des de la seva identitat, i completa una intervenció conjunta que es desenvoluparà en el temps i en l’espai.

Amb aquesta intervenció, la sala d’exposicions es a transformar en un espai de convergència de mirades personals i de punts de vista diferenciats. Va ser el llibre “blanc” que registrava l’experiència de reconèixer-se part del flux: la vessant íntima es comunica amb la pública i, d’aquest contacte,  prenem consciència de ser una tessel·la que forma part  d’un mosaic cultural i social, ample i polièdric, i que va més enllà de la nostra ubicació temporal.

Tots som actors i espectadors dels canvis que succeeixen en el nostre entorn. Aquest projecte proposava l’intercanvi  de papers entre artista i espectador, per re-definir les funcions de cadascú  i els llocs que ens identifiquen.

Espais potencials de construcció, per construcció i en construcció

Som transeünts per carrers, places i avingudes. Aquests passadissos que fluctuen i ens vinculen, són enclavaments d’observació dels canvis arquitectònics i urbanístics que regulen la nostra mobilitat urbana. Noms, carrers i números ens ubiquen. Observar aquestes variacions inesperades, ens remouen els esquemes obtinguts pels anys de fer els mateixos recorreguts. La rutina deixa pas a la sorpresa quan, per art de màgia, desapareixen edificis i apareixen espais buits que, amb la mateixa rapidesa, seran ocupats per noves construccions.

Una primera lectura planteja la nostra condició de navegants per territoris públics: ens desplacem dels àmbits privats als àmbits d’intersecció pública, observem els canvis i ens deixem emportar per la poètica de la novetat.

La segona lectura podem fer-la des del punt de vista de la memòria. Cal fer un exercici constant de recomposició de la nostra memòria visual per trobar aquell fragment de carrer que hi manca. Ara reflexionem sobre els volums arquitectònics desapareguts i els hàbitats que s’han volatilitzat.

I és que tots ens projectem en objectes i espais que, per alguna raó, ens retornen ressonàncies personals. Ens identifiquem en els petits àmbits que marquen les parets mitjanes de casa “nostra” i en els racons que donen l’accent a la significació de refugi.

Els fragments d’intimitat que aquests hàbitats contenen queden reclosos i no transcendeixen de l’àrea privada. Són àrees acotades per la memòria particular que s’obriran quan els murs quedin exposats públicament i siguin espais oberts per a la suggestió. Ara l’espectador és un  arqueòleg que intenta interpretar i llegir  els espais buits i els murs que l’envolten

“..Encara era allà, aquella vida encara s’agafava als claus  que havien quedat a les parets, es recolzava en el pam de sol que encara era dret, s’havia arraulit sota l’arrencada dels racons, on encara es trobava una mica d’intimitat. Però la intimitat també es trobava en els espais més inalterats que s’havien conservat darrera els miralls, els quadres i els armaris…”

“Els quaderns de Malte” de Rainer M. Rilke.- Edicions Proa 1981

 

“A través de todos los recuerdos de todas las casas que nos han albergado, y más allá de todas las casas que soñamos habitar, se puede desprender una esencia íntima y concreta que sea una justificación del valor singular de todas nuestras imágenes de intimidad protegida. Ése es el problema central”

 

 Bachelard

Aquests espais que els edificis enderrocats han deixat, són buits transitoris i fugissers que reflecteixen perfectament la dinàmica del temps que vivim. Canviem de casa, de pis i d’estança ràpidament. Emigrem a nous territoris, noves ubicacions i noves coordenades. Els edificis desapareixen d’un dia per l’altre, i allà on no hi havia res, s’inicia un procés de construcció i ocultació de l’espai buit. S’aixequen noves estructures que acolliran nous habitacles, nous espais íntims amb racons, objectes i distribucions que determinaran novament la identitat dels ocupants.

“La memòria queda reclosa dins d’una pell carbassa que s’il·lumina per la presència del buit.”

Les noves tècniques de construcció han fet que ara els espais buits estiguin coberts amb una  pell carbassa que actua com un aïllant per protegir els edificis col·laterals. Aquesta capça carbassa sense tapa és el símptoma i el senyal inequívoc d’un espai latent que prompte esdevindran noves adreces.

La membrana perifèrica que marca l’àmbit buit actua com a reclam i potencia la seva naturalesa sensible i receptora. Ens empeny a projectar-nos i ens reclama la seva ocupació.

Aquesta imatge és la que identificarà l’espai de treball i d’intervenció. És el llenç en blanc que ha canviat el color i la bidimensió per esdevenir un espai d’ús, on  fragments d’intimitats d’arreu aniran construint un hàbitat comú i una àrea d’intersecció pública.

Per veure una fitxa del desenvolupament: Intimitat